L´Educació a la Posguerra
Àlex Morales.
Una diferència bé marcada entre aquells mestres de la Segona República Espanyola, allà per començaments dels anys trenta, i eixos nacional-catòlics del franquisme.
A l'iniciar-se la dècada dels anys trenta, el sistema educatiu espanyol es trobava en condicions molt precàries. L'Estat tenia una presència feble, subordinat a l'actuació de l'Església catòlica en l'ensenyament.
La desídia pública es manifestava en els nivells primaris de l'educació, en la discriminació que tenia lloc entre qui podien cursar el batxillerat i qui no tenien la possibilitat d'estudiar després de la primària, en l'abandonament de l'ensenyament secundari. D'aquesta forma, la Segona República va nàixer amb un programa de reforma global del sistema educatiu que incloïa la construcció urgent d'escoles, la dignificació del mestre amb un augment substancial de les seues retribucions, l'establiment d'un sistema unitari de tres cicles, el foment d'una pedagogia activa i participativa, una concepció laica de l'ensenyament. Per posar un exemple, en quatre anys, entre abril de 1931 i abril de 1935, el nombre de mestres nacionals va passar de 37.500 a 50.500. La reforma concità l'hostilitat de sectors poderosos de la societat espanyola. La Guerra Civil va servir així perquè els franquistes eliminaren l'educació com «escut i defensa de la República».
L'objectiu d'acabar amb el progrés educatiu i cultural va ser fonamental en la insurrecció del 18 de juliol de 1936. En guerres civils, la violència fora dels fronts s'ha basat amb molta freqüència en motius sòrdids, venjances personals, enveges i rancors. Però en el cas de les matances sistemàtiques de mestres al desencadenar-se la Guerra Civil espanyola, raons polítiques van guiar les crueltats personals.
Per darrere dels assassinats, de la crueltat, el dolor i la por, existia la política del franquisme: una campanya sistemàtica d'eradicació de la política educativa i cultural de la República. Una depuració inevitable va a disminuir considerablement, sens dubte, la quantitat de persones de l'ensenyament oficial». En nou províncies de les quals existeixen dades sistemàtiques, van ser executats entorn de 250 mestres. I 54 instituts públics d'ensenyament secundari creats per la República van ser tancats. Per afegiment, entorn d'un 25 per cent dels mestres van patir algun tipus de repressió i un 10 per cent van ser inhabilitats per a tota la vida. En Euskadi i Catalunya, tots els mestres de l'ensenyament públic van ser donats de baixa i van haver de sol·licitar la seua readmissió a través d'un costós procés. L'aclaparant majoria de les execucions de mestres té lloc a l'inici de la Guerra Civil, entre juliol i octubre de 1936.
Tots els episodis són despietats.
No es tractava solament d'odis i rencors personals: se cercava implantar una por generalitzada. El règim futur hauria de ser un règim totalitari, no una dictadura benvolent. I un règim totalitari té com una de les seues característiques 'un sistema de terror, imposat a través dels controls del partit i de la policia'. Així va anar des de la insurrecció del 18 de juliol de 1936 i va durar molt temps. L'objectiu era explícit: el punt 6º dels 26 Punts de la Falange declarava que 'el nostre Estat serà un instrument totalitari'. El record d'allò ha seguit viu, malgrat els quaranta anys de dictadura i després de trenta anys de democràcia. Forma parteix d'eixe terme una miqueta vaporós: la 'memòria històrica'.
Àlex Morales i Fernández.
alexmorales@gmx.es
http://www.alexmorales.jimdo.com/
